Sant Pere de Roda

Sant Pere de Roda, al meu modest entendre és una de les coses més importants de l’Empordà, una de les grans peces d’aquesta comarca. Ho diem, no pel simple gust de repetir el que ha manifestat tanta gent, sinó perquè objectivament és la veritat.

El monestir entrà en la indefectible decadència quan els monjos l’abandonaren, a principis del segle passat (sic). Les lleis de desamortització li donaren el cop final. Pe què l’abandonaren els monjos?. He escrit alguna vegada que aquest abandó tingué per origen el fet que els arbres dels boscos de les seves immenses propietats s’havien acabat -es a dir, se’ls havien menjats.

En primer lloc, hi ha l’emplaçament. Diré, per a utilitat de les persones que encara no han tingut lleure d’anar-hi, que el monestir no està pas emplaçat al cim de la carena, és a dir, en un lloc d’accés als panorames del Rosselló i de l’Empordà, dels quals el menys que es pot dir és que son inoblidables.

Per a l’obtenció del doble panorama cal pujar una mica més amunt del monestir: al castell de Sant Salvador de Verdera.

Sant Pere es troba en el vessant meridional de la partió de les aigües, es a dir, enfront de l’Empordà. Per tant, d’esquena i resguardat de tramuntana, fins on és possible resguardar-se d’aquest vent.

El lloc produeix el panorama més vast, complet i elegant que sobre aquesta terra es pot desitjar.

De tots els escriptors que han parlat de Sant Pere de Roda, el que s’adonà d’aquest fet amb més claredat fou potser el senyor Pella i Forgas. –En su conjunto, el monasterio presenta un aspecto enteramente feudal; las dos grandes torres; descuelgan majestuosamente sobre el vasto conjunto del antiguo monasterio y son de la más ostensible manifestación de que San Pedro de Roda es el castillo feudal eclesiástico (...) Revela el conjunto del edificio el poder y dominio de la orden de San Benito y en términos más gráficos semeja al monje, oculta la humildad del hábito bajo las armaduras del barón señorial, luchando, dominando y recibiendo acatamiento de pueblos vasallos-

Els monjos benedictins colonitzaren el país. Sant Pere de Roda posseí considerables propietats, drets feudals de tota classe, jurisdiccions diverses, obres d’art, una important biblioteca. Tot passà avall, però el solc deixat sobre el nostre país és memorable.

Josep Pla, El meu país.