diumenge, 18 de maig de 2008

La Pesca a l'encesa al Port de la Selva


Es tracta d'una modalitat de pesca molt antiga que nasqué en la costera del Cap de Creus fa gairebé un mil·lenni.

Consisteix en l’atracció del peix mitjançant la llum que, en els seus orígens i fins gairebé el primer decenni d’aquest segle, es feia a base de cremar, sobre un fester posat a popa de les embarcacions de “foc”, quintars de teia o de fusta de pi.

Més tard, se substituí per la llum d’acetilè (carbur); després, per “Petromax”, a base de petroli o de gasolina; més endavant, per butà i, últimament, per electricitat.

El Port de la Selva fou la població en la que hi hagué més nombre d’embarcacions i homes dedicats a aquesta pesca: unes 58 companyies el 1884, que ocupaven entre 500 i 550 homes, o sigui gairebé la majoria de la seva població masculina adulta.



Acabada la guerra civil encara quedaven unes 23 “companyies” d’encesa que ocupaven més de dos-cents homes, o sigui gairebé la majoria de la població masculina adulta que quedava.

Per Pasqua i per Tots Sants, davant de l’Ajudant de Marina, se sortejaven les cales de Port de Reig, les Clisques, el Bol Nou, la Captiva, la Galera, Talabre, Rabané, Taballera, Serena i Cala Prona, que s’anaven alternant diàriament a fi d’evitar discussions, donat que generalment, segons les èpoques, unes eren millor que les altres i, d’aquesta manera, la sort decidia.




En caure la tarda, si era bon temps i no hi havia lluna, els llaguts de bolig, remolcant els dos auxiliars de foc, emprenien la sortida cap a les cales que els corresponien, amb l’esperança de la tripulació posada en la futura presència de les cobejades preses (sardina, verats, sorell, etc).

En perdre de vista la població, mentre les embarcacions anaven solcant la planera mar, passant prop de la costa, els tripulants treien el cabàs, agafaven les carmanyoles i les quarteroles i sopaven, rondinant en la majoria dels casos per la manca existent de pa, que fins l’acabament de la guerra havia suposat la base alimentària quan s’estaven fora de casa, fos en mar o en terra.



Mentre feien camí, les clarors diürnes s’havien anat esmorteint i, en arribar a la cala ja s’havien esfumat per complet.

En arribar-hi solien desembarcar dos homes en terra, junt amb el cap de la primera boldeta de la banda de fora, que fixaven en una punta, mentre el llagut de bolig s’anava allargant fins a situar-se a calador i els de foc encenien els llums iniciant l’eixida per buscar peix.

El bolig era un art d’uns 80 metres de llargària per banda, amb un Maià d’uns 5 metres de llarg per quatre d’amplada, de malla forta i cega a fi que el peix no s’hi pogués emmallar. A partir de l’escaló hi havia un sector de la banda que tenia unes 10 malles per pam, després un altre de 12 malles per pam, un tercer de 16 malles.



El cop, per la banda de baix, de fil més fort que el de les bandes, tenia unes 16 malles, per pam i a de dalt, que era la part on podia emmallar-se més el peix en tenia unes 17 malles per pam.

La relinga superior estava armada amb espessos rodons de suro i a la inferior amb ploms.

Si algun dels dos llaguts de foc travava peix, l’espècie del qual determinava el fogater del tipus de borbotells que pujaven a flor d’aigua i quina quantitat inclús determinava, sense veure, per la quantitat de bombolles que pujaven, s’aterrava silenciosament en direcció a calador, fent senyal o donant una veu al patró de l’embarcació de bolig a fi que es preparessin per calar, és a dir, voltar el foc i amb ell, la mata de peix que feia seguir, portant la corda de l’altre banda en terra.




Una vegada els dos caps en terra, s’amorrava l’embarcació de bolig o es fondejava, desembarcant la resta de la tripulació i es procedia a anar tirant el bolig, procurant que la balorda que senyalava el centre de l’art anés centrada darrera del llagut de foc i guiant el patró d’aquest a la gent de terra, dient:

-“Tireu de dins!” –

- “De dins va!” – Contestaven.

- “Tireu de fora!” –

- “De fora va!” – Contestaven d’aquell costat.

- “Tota!” –



I així fins que arribaven els escalons en terra, moment en el que el llagut sortia del mig del bolig per col·locar-se fora, fent seguir, amb el llum, al peix dins del Maià o cop de l’art, moment en el que creixia la curiositat i anhel dels que tiraven, fins veure quina sort havien tingut.

Els reflexos del foc il·luminaven la costera on els homes, en dues fileres estiraven, cama ací cama allà, la xarxa fins que arribava el Maià, que procuraven treure de l’aigua, posant-lo sobre l’eixugador, ple, si hi havia hagut sort, d’una massa compacta de peix que semblava un pa d’argent espurnejat.



De dins del llagut de bolig uns joves portaven caixes que, altres, proveïts d’un cop de mà, anaven omplint de peix provinent del Maià. Més tard, les estibaven primer dins del llagut de bolig i, si era necessari, també en el de foc.

Si es tractava de sardina, l’eixugador quedava plé de l’escata despresa del peix copejat. Els pescadors preparaven novament el bolig, posant-lo a bord del llagut a punt per fer un altre bol, ja que el segon llaüt de foc iniciava l’eixida cap a calador.



I així un bol darrera de l’altre, en feien dos o tres, si bé l’últim, si està pròxima la sortida de la lluna, mai era tan profitós, ja que és notori que la seva presència no és bona pescadora.

Ben estibats, bolig i caixes amb el peix, que si no eren suficients les que portaven, s’estibava en orri, a bord dels llaguts de foc, emprenien el retorn cap a port, molt més afonats que quan sortiren d’ell i al que solien arribar amb les primeres clarors de dia, procedint a descarregar el peix, pesar-lo en la bàscula que hi havia a l’entrada de la Llotja, cobrint les caixes de “neu”, gel que una màquina adient anava triturant, per tal de facilitar la seva conservació, mentre, primer per ferrocarril i més tard amb camions de la Confraria, es traslladava al Mercat Central de Barcelona on es faria la venda.



Mentrestant, contents per la pesquera feta, els pescadors, amb unes embostes de sardina espurnejant, la “part” pel consum familiar, se n’anaven cap a casa a descansar, mentre la gent comentava:

-“A tal cala, n’han portat més de cinquanta quintars!” -

1 comentari:

Núria ha dit...

Un escrit preciós, ja em sembla sentir l'olor de les barques, del peix acabat de pescar i envejo aquelles sardines lluents i blaves, a la brasa: un luxe.