RECORDS DEL FERROCARRIL

En el transcurs de la seva bastant llarga existencia, tots els trens de via estreta de les comarques gironines varen ser peça escollida per poetes populars, per dedicar-los uns versets, generalment ironies i pejoratius, a voltes musicats i tot, com per exemple:

Recordant el teu xiulet,
bella joia Guixolenca;
quan et veig ací tan quiet,
i aturat de nit i de dia,
sota I'ombra i a prop teu,
vinc a fer-te companyia.

El meu record ve del temps
de ma llunyana infantesa,
quan et veia tan despert
corrent valent per la via.

Des de mon jardí florit
et veia; i també sentia,
el teu xiulet estrident
que tot el cel retrunyia.

En les festes de tot I'any,
tu portaves I'alegria;
seguint per valls i conreus
per pobles i pagesies.

La Vall d'Aro, Font Picant
Sant Poi i Santa Cristina;
anaves deixant arreu,
la gent de la rodalia.

Les fornides masoveres
que en aquell temps hi havia,
un cistell a cada braç,
anaven cap a la vila.

A la plaça del mercat
quan tot just el sol eixia
es veia la formosor
de la collita del dia.

I el nostre tren orgullós,
i enravenat... com corria!!
amunt i avall, xiulant,
carregat damunt la via.

Ara és l'hora del repòs;
en un llocc de meravella,
ben quiet í en el dolç redós
des de la nit fins al dia.

Al teu costat, ben a prop
tens la mar, ben amorosa,
estenent son mantell blau,
amb rodes de blanc i rosa.

Més amunt el Salvament
que vigila cada día,
de les ones el rompent,
i el palpitar de la vila.

Recordant el teu xiulet,
bella joia Guixolenca,
quan et veig ací tan quiet
com un vell que no es pot moure
a la nit amb els estels
i al matí el Sol que irradia,
sota I'ombra i a prop teu,
vinc a fer-te companyia.

FINACOSP

Al de Palamós:















El tren de Palamós és una cafetera;
qui vol pujar-hi a dalt
ha de pitjar al darrera.

Al de Banyoles:
El tren pinxo de Banyoles
és el més petit que hi ha,
fet de fustes i cassoles
i cascos de bacalla.

Al d'Olot:

El tren d'Olot,
surt quan vol
i arriba quan pot!.



UN TREN COM CAP MÉS: EL DE SANT FELIU.
VERSETS FETS EN TO HUMIL D'UN BONIC FERROCARRIL,
QUE ANAVA FINS A GIRONA ESMERÇANT-HI FORÇA ESTONA.

Dibuix Eduard Almar

Quan el dinou s'acabava,
el nostre tren debutava.
Després de gestions i passes
fetes per I'Heriz i en Casas.

l'esforç va ser general;
qui un duro, qui un ral.

Per tant, tots aquells vagons,
els ponts i les estacions,
les maquines i l'andén,
foren sempre "el nostre tren".

Sortia a la una i vint,
pitant el senyor "Joaquín".

Amb el fogoner a la feina
ja era a Can Xarrampeina.

Després de passar un revolt
parava el tren a Sant Pol.

On, escrit amb molt "salero",
deia un retol: Apeadero.

Al tren no frenava llei
en passar pel Remei.

Aquarel.la Eduard Almar

I sense temor de caure
atravessava el Ridaura.

El maquinista deia: Paro.
A l'estació de Castell d'Aro.

I com que havien baixat
les que vénen del mercat,
el comboi en una recta,
ja agafava la directa
i amb fum blanc, com de farina,
ja era a Santa Cristina.

Caçdors i boletaires, excursionistes, firaires,
fins algun estiuejant
baixaven a Font Pican!.

El tren havia parat
pero no I'activita!.
la Pepa, per pocs lacers,
abeurava els viatgers.
Amb molt compte i tots els senys
es passava per Salenys.

Força carbó a la foguera
que ens espera la Barrera,
i tant si neva, o plou,
adéu Costa d'en Alou.

La proxima estació era
aquella de L1agostera,
on la maquina, sedejant,
renovava aigua a I'instant!.
El vagó quasi no es mou
quan passa pel tram nou.

El revisor, amb el xiulet,
avisa que som a Esclet
i sense massa trigar,
a I'estació de Cassa.

En el vagó de primera,
viatjava una partera,
per anar-se a visitar
a cal Doctor Julia.

Una altra parada més,
que ens esperen a L1ebrés.

Unes minyones, molt pilles,
volien pujar a Llambilles,
pero com que arribaren tard
hagueren de fer-ho a Quart.

Llarg com dia sense pa
és el pont sobre l'Onyar.

Tothom a la finestreta
per dir adéu a la Creueta.

De cop s'aixeca la gent,
deixant content el seient
perque esguardant cap en dalt
ja es veia la Catedral,
senyal que ja s'ha arribat
a la Immortal Ciutat.

Mercès oh!, tren servicial,
baratet i puntual,
que sense protestar gens
en traginaves a cents,
en temps d'hivern i d'estiu,
de Girona a Sant Feliu,
o fent la volta rodona,
de Sant Feliu a Girona.

Mares que teniu filles,
no us fieu d'en Cruylles.
Tot essent de l'Emporda,
el NOSTRE TREN va matar.

Una dona mata al seu ex marit

La Delegació del Govern a Extremadura ha informat que les primeres investigacions han apuntat que la víctima s'ha dirigit a casa de la seva ex parella, que es disposava a sortir de viatge.

Pel que sembla, han mantingut una discussió que ha derivat en un forcejament amb armes blanques, en el qual la dona ha resultat ferida i l'home mort.

Segons fonts veïnals consultades per Efe, l'home s'hauria dirigit cap a la seva ex companya amb un destral, i aquesta s'hauria defensat amb un ganivet. La dona, natural de Madrid, va haver de ser atesa en el consultori local del municipi, encara que no va haver de ser derivada a cap centre hospitalari.

The Pretenders, Thin Line Between Love and Hate




És molt prima la línea que separa l'amor de l'odi.

Són les 5 en punt del matí, i tu estàs arribant.

Colpeges la porta, i una suau i dolça veu pregunta: “Qui és?”

Ella obre la porta, i et deixa passar.

Mai et pregunta on has estat.

Et diu: “Tens fam?” “Encara no has menjat?” “Deixa que pengi el teu abric” “Dóna'm el teu barret”

Està somrient tot el temps.

Mai et puja la veu.

Són les 5 en punt del matí.

Mai deixes que ella pensi dues vegades.

És molt prima la línea que separa l'amor de l'odi.

La noia més dolça del món, podria ser la més malvada del món
si la tractes d'aquesta forma, li seguiràs fent mal.

Seguirà estant callada.

Està guardant tot en el seu interior, que et farà molt mal algun dia.

Et veig a l'hospital, embenat de cap a peus, en estat de xoc, a un pas de la mort.

No podies creure que la noia fes alguna cosa així.

Ja! No podies creure que tingués agalles, però, aquí estàs.

Suposo que l'acció, es fa sentir més alt que les paraules.

És molt prima la línea que separa l'amor de l'odi.

El monòxid d’hidrogen (DHMO)

El monòxid de d’hidrogen és un compost químic incolor i inodor, que també ha estat nomenat com òxid de dihidrogen, hidròxid d'hidrogen o hidròxid d'hidroni. La seva base és l'inestable radical hidròxid, els components del qual es troben en un gran nombre de compostos càustics, verinosos i explosius com l'àcid sulfúric o la nitroglicerina.

- Deuria preocupar-me el monòxid d'hidrogen? Sí!
Malgrat que el monòxid de dihidrogen no està classificat actualment com tòxic o cancerigen (com si ho estan altres substàncies com l'àcid clorhídric o la sacarina), el DHMO és part de moltes substàncies tòxiques, malalties i agents causants d'aquestes malalties, perills ambientals i pot ser letal per als humans fins i tot en petites quantitats. Les investigacions realitzades pel premiat Nathan Zohner van concloure que el 86 % de la població dóna suport a la prohibició del DHMO. Malgrat que aquests resultats són preliminars Zohner creu que la gent necessita fer més atenció a l’informació que se'ls presenta sobre el monòxid de dihidrogen. Ell pensa que si més gent sabés sobre el DHMO, estudis com aquest no serien necessaris. Un estudi similar realitzat per Patrick K. McCluskey i Matthew Kulick va trobar que el 90 % dels participants en el seu estudi estaria disposat a firmar una petició per a la prohibició d'aquesta substància en els EEUU.

Perquè no s'ha parlat del DHMO abans? Bona pregunta. Històricament s'han considerat els perills del DHMO com assumibles i manejables. El nivell d'alarma pública sobre el DHMO és més baix del que alguns creuen que seria necessari. Els crítics dels governs creuen que molts polítics no consideren el monòxid de dihidrogen com un tema “políticament beneficiós”, pel que el públic sofreix de la falta d'informació sobre què és el DHMO i per què haurien d'estar preocupats. Part de la culpa és del públic i la societat- Molts no es prenen el temps necessari per a entendre el monòxid de dihidrogen, i què significa per a les seves vides i les de les seves famílies-.

Desafortunadament els perills del DHMO han crescut al mateix ritme que la població mundial. Ara més que mai és necessari estar alerta sobre els perills del DHMO i de com reduir el risc per a nosaltres i les nostres famílies.

Quins són els perills associats al DHMO?. Cada any el DHMO és causa de moltes morts i contribueix a danys en propietats de molts milions d'€ a més de danys greus al medi ambient. Alguns dels perills associats a la substància són:

- Mort deguda a la inhalació de DHMO, fins i tot en quantitats petites - Exposició perllongada a DHMO en estat sòlid provoca greus danys als teixits vius

- La ingestió excessiva provoca símptomes desagradables (vòmits, sudoració excessiva, augment de la producció d'orina...)

- El DHMO és un component important de la pluja àcida. De fet es creu que sense DHMO no és possible la pluja àcida

- El DHMO en forma de gas pot produir greus cremades

- Contribueix a l'erosió del sòl

- Provoca corrosió de molts metalls

- Provoca curtcircuits al contacte amb sistemes elèctrics

- Provoca pèrdua de l'eficàcia dels frens dels automòbils

- Trobat en biòpsies de tumors cancerígens

- Es troba associat a desastres climàtics. Fins i tot s'ha suggerit que el fenomen del “niño” es pot deure a la variació tèrmica del DHMO.

Per a què s'usa el DHMO? Malgrat els perills del DHMO, se segueix usant en indústria, governs i fins i tot en les llars de tot el món. Alguns dels usos són:

• Com dissolvent industrial
• En centrals nuclears, com un a substància primordial en els circuits de refrigeració
• En els sistemes de propulsió dels vaixells de guerra,
• Per a millorar el rendiment dels atletes d'elit
• En la producció d'escumes industrials
• En la fabricació d'armes químiques i bacteriològiques
• Com spray en extintors • En clíniques d'avortament,
• Com ingredient per a bombes casolanes,
• Com subproducte de la combustió d'hidrocarburs i dels aires condicionats,
• En rituals de culte,
• En la indústria pornogràfica (per a usos que no esmentarem aquí),
• Pels visitants dels banys dels locals d'ambient
• En els camps d'extermini nazi i en els construïts per Milosevic per als bosnis
• En laboratoris d'investigació amb animals
• En la producció de pesticides.

Segurament t'hagi sorprès la quantitat de productes i llocs on el DHMO s'usa, però per alguna raó, no és normal que s'avisi en les etiquetes dels productes dels perills per a les vides de la teva família i amics. Els usos en la llar són:

• Com additiu en productes alimentaris, incloent aliments per a bebès, sopes, begudes carbonatades (amb gas) i sucs de fruites suposadament “naturals”

• En xarops i tot tipus de medecines líquides

• En sprays per a netejar la cuina

• En xampús, gels, desodorants i altres productes de lavabo, fins i tot els recomanats per a nens

• Com conservant en botigues de verdures

• En la producció de cerveses, per totes les marques

• En el cafè de totes les botigues especialitzades.

• En fórmula 1, encara que el seu ús està regulat per la FIA Un dels usos més sorprenents que s'ha donat al DHMO ha estat com “descontaminant” d'aliments frescos. Els estudis han determinat que fins i tot després d'un curós rentat , el menjar que ha estat contaminada per DHMO segueix contenint la substància.

Quin és la relació entre el DHMO i la violència? Un recent estudi realitzat en Estats Units revela que en tots els casos de matances en col•legis i oficines d'aquest país els assassins havien ingerit productes amb DHMO o DHMO concentrat durant les hores anteriors a les matances. Els estudiants d'EUA consumeixen DHMO entre classes en les cambres de bany i els patis. Cap dels directors entrevistats és capaç de dir amb precisió quant DHMO es consumeix en el seu col•legi. És cert que usar DHMO millora el rendiment dels esportistes? Absolutament! A pesar del rigor amb el qual es tracten els casos de dopatge amb esteroides anabolitzants i altres substàncies no s'ha prestat cap atenció al poder millorant del DHMO. Tal vegada és el secret “més conegut del món de l'esport”.

Els atletes prenen regularment monòxid de dihidrogen en un esforç per guanyar en competitivitat respecte al oponent. Una tècnica que utilitzen els atletes d'esports com carrera de fons o ciclisme en ruta és prendre grans quantitats de DHMO abans de la carrera. Són coneguts els efectes milloradors del rendiment d'aquesta pràctica, que tots els esportistes professionals utilitzen. Els metges esportius avisen que prendre massa DHMO pot dur a complicacions i efectes secundaris no desitjats, però coneixen els efectes positius en el rendiment esportiu. El monòxid de dihidrogen no està prohibit en la normativa de cap esport, pel que les anàlisis d'orina no revelen excessos d'aquesta substància Quins són els símptomes de sobredosis de DHMO? Pot ser que no sempre t'adonis de quan estàs sofrint una sobredosi de DHMO, alguns dels símptomes són:

Watch for these symptoms:

• Sudoració excessiva
• Excessiva producció d'orina
• Malestar en l'estómac
• Nàusees
• Vòmits
• Desequilibri dels electròlits
• Hiponatremia (hipoionicidad del sèrum sanguini)
• Degeneració de l'homeòstasi del sodi El cos humà intentarà eliminar el DHMO mitjançant la suor, l'orina i les llàgrimes, encara que no aconsegueix retirar gran part de la substància.

Com puc minimitzar els riscos? Afortunadament, hi ha moltes coses que es poden fer per a minimitzar els riscos.

Primer: Usa el teu sentit comú. Qualsevol que sigui el cas en el qual sospitis que un producte conté DHMO, avalua el perill per a tu i la teva família i actua en conseqüència. Considera que molts consums de petites quantitats de DHMO no són perilloses i es poden considerar inevitables. Recorda que la seguretat de la teva família i els teus amics és teva.

Segon: exercita la previsió. Quan hagi un risc potencial d'ingestió o inhalació de DHMO situat en un lloc segur. És millor prevenir que lamentar.
Tercer: que no condeixi el pànic. Malgrat que els perills del DHMO són inevitables pots descansar tranquil assumint que fas tot el possible per a evitar sobreexposicions.

Un estudiant d’Idaho, Estats Units, va guanyar el primer premi en una fira científica. Intentava demostrar a quin grau està la gent condicionada a alarmar-se per raons pseudocientífiques i a difondre la por sobre el medi ambient. De les cinquanta persones, quaranta-tres van signar per la prohibició d'aquesta substància. Sis es van mostrar indecisos. Només un sabia que el "monòxid de dihidrogen" és l'aigua.

El títol del projecte de l'estudiant era "Qué tan manipulables som?"

Maltractament

El nombre de pares que són maltractats pels seus fills creix a Espanya, on s'estima que cada any ocorren uns 3.400 casos d'agressió «més psicològica que física».

En un impuls de ràbia mira a la seva mare i li diu: «Vull que et moris». Ell té onze anys, les agressions van començar fa quatre i s'han tornat cada vegada més virulentes. Ella no sap què fer. «T'odio!», li crida el seu fill, i el repertori d'insults continua fins que neix una amenaça de mort. «Et mataré!», adverteix el petit. L'escena sembla impossible, però és real. Tan certa com que fa menys de deu dies el nen va intentar dur el seu advertiment a la pràctica. La seva mare conduïa el cotxe. Ell viatjava darrere. En una arrencada d'ira, es va abalançar sobre ella obligant-la a efectuar una brusca maniobra per a evitar sortir-se de la carretera. «No va arribar a produir-se un accident seriós perquè la dona va poder recuperar el control del turisme», però a hores d'ara potser sigui l'única cosa que encara pot dominar. La relació amb el seu fill està feta miques. Situacions així es presenten diàriament. I encara que aquest és el primer expedient sobre un nen de tan curta edat, es pot esperar qualsevol tragèdia i, sobretot, molta por. En el cas anterior, va anar l'àvia del menor qui va cridar al témer per la seguretat de la seva filla. Això indica el grau d'alarma i la gravetat del problema.

Torna a sonar el telèfon. Huelva. Una noia de 22 anys explica que els seus germans adolescents -de 13 i 15 anys- sotmeten als seus progenitors a tot tipus d'agressions. «Són molt violents – relata -. Van ser expulsats de l’ institut per problemes de conducta i ja han colpejat als meus pares en més d'una ocasió. Ells no es poden defensar perquè els meus germans tenen molta força». La història continua mentre s'escolta a la mare plorant prop del telèfon. Ni tan sols pot parlar. Li han dit que necessita tractament psicològic. Finalitza la trucada i, altra vegada, algú torna a demanar ajuda. Bilbao, Màlaga, Granada, Vigo, la desesperació viatja de pressa. «Estem desbordats. El nostre fill, de 15 anys, té una actitud de menyspreu total cap a la família. Diu que abandonarà els estudis i no sabem què fer.

Existeixen pares maltractats pels seus fills? Si. I les xifres que els representen van en augment. Són persones com qualsevol, que han format una família amb la il·lusió de dur una vida feliç, però que, no obstant això, un dia descobreixen que la seva llar s'ha transformat en un camp de batalla. La guerra és amb els propis fills, que assumeixen el paper de tirans i determinen les regles del joc. Una dinàmica perversa que, segons la Fiscalia General, va produir més de 500 agressions en 2008 i que el “Centre Reina Sofia” ja esmentava forces anys abans, quan va comptabilitzar més de 2.000 casos de maltractament en general, des d'insults reiterats a cops. Els pares maltractats són homes i dones que han creuat el límit de la tolerància i la paciència. Parelles que veuen com creixen els seus fills a l'una dels problemes. Per a ells, la qüestió ja no és bregar amb un xaval irrespectuós o plantar cara a una 'adolescència difícil'. No. Si s’escau és possible iniciar una disputa a casa i acabar-la en el jutjat. Entre ambdós extrems, l'enfrontament es torna itinerant per centres del menor, gabinets d'advocats, el despatx d'un director d'institut que ha expulsat al jove per problemes de conducta, psicòlegs, assistents socials. El dia a dia d'aquests pares està més enllà del que alguna vegada haguessin pogut imaginar. I el sorprenent no és només que existeixin casos de violència filial. El fet «alarmant» és que aquests casos han augmentat d'una manera «notable».

El motiu d'aquest increment de maltractaments cap als propis progenitors obeeix, segons la fiscal de Menors, a «un sector de la joventut que té una baixa tolerància a la frustració i de manca d'empatia cap a qui li envolten», explica. «El que volen aconseguir ho volen aviat»

«Com que els pares han baixat el seu nivell d'autoritat respecte als fills, el control dintre del domicili es fa molt complicat» en el dia a dia. Com solució proposa denunciar-lo, per a intimidar al menor, i per altra banda cita els processos de mediació i les escoles de pares d'alguns centres de menors. En casos greus només l’ internament és una mesura eficaç.

El conflicte sol gestar-se en la infància i augmenta cap a formes més perilloses. L'agressor utilitza la violència per a exercir el control i el poder sobre els altres perquè ha après que així obté el que desitja.

El missatge de «fes el que vulguis quan vulguis» és el pitjor.

Quin és la possible solució? Primer, donar suport a aquests pares, destinar professionals a la salut mental juvenil i desenvolupar l’autocontrol dels joves.

Tot el meu suport per a vosaltres, que patiu en silenci les degradacions de que sou objecte, i que us afecten en les vostres relacions naturals i espontànies, sigueu forts i penseu que sempre, sempre, estarem darrera vostra.

Tocats del bolet

Avui, i aprofitant aquesta treva que les pluges ens han donat, he volgut fer un passeig per el meu estimat bosc.

Tant punt he entrat, he sentit una alenada d’arrels i de teixits vegetals, de terra molla, suspesa en un silenci estàtic i afinat.

El sotabosc és humit i olorós , cobert per la secor de les fulles que l’encatifen, arrencades per la fortor de les pluges d’aquests dies, les basses omplen els estrets camins i els mosquits proliferen arreu.

El que menys m’hagués pensat avui, és ensopegar amb els bolets que son típics de la tardor.

El bolet està tocat per l’home, i l’home està tocat del bolet, els grans canvis que estem produint a la natura fa que aquesta es trasbalsi, sotmesa als estressos que li donem amb la nostre forma de vida.

Tot plegat fa mitja basarda, ves a saber què ens trobarem demà. Avui però, soparé Ous de Reig, Rossinyols, Ceps, Apagallums, i d’altres espècies típiques de la tardor humida. Lloat sigui Deu!.

Doncs ja ho sabeu, aneu al bosc a caçar els bolets tocats de l’home!

La Devesa de Girona

La devesa està separada de Girona pel llarg desmunt del ferrocarril. Aquest mur ha aïllat la ciutat dels seus jardins, però aquest allunyament, que ha estat d’un cantó catastròfic, d’un altre cantó ha estat favorable: Ha evitat que la Devesa es convertís en un lloc de moixigangues populars i d’expansions culinàries. A l’època dels meus estudis era un indret recollit i solitari, net de diaris greixosos i de residus de conserves de caixeta.

Plantats sobre els terrenys d’al·luvió que fa el Ter en arribar a Girona, en el seu marge dret, molt baix, el jardí és una construcció d’avingudes de plàtans, arbres altíssims, d’una majestat simfònica i catedralícia impressionant.

A dins d’aquesta construcció hi ha uns jardinets municipals, de gust de petit burgés, rodejats d’una anella d’aigua; a la seva dreta, a la plaça anomenada de les Botxes, hi ha un centre d’avingudes radials; finalment, el camp de Mars forma un gran rectangle d’aire emmarcat per quatre masses botàniques puixants.

El jardinet municipal, que sempre fou una mica raquític, en el meu temps acabava de passar de moda. És un Sans-Souci sense castell i de proporcions minúscules, posat a peu pla. És, en tot cas, una perla del gust petit burgés i conté admirablement dosificats els seus matisis més cursis i delicats: els arbres sentimentals, els raconets amagats, les giragonses de caminets de sorra amb fulles mortes tardorals, els miraclets de la jardineria més empipadora i detallada, aquelles meravelles que la gent acorda copiar al seu jardinet l’endemà mateix de treure la rifa. Passàveu per aquell lloc i us semblava fullejar un àlbum de 1890.

Però tot això, que té una certa gràcia, és totalment invisible, perdut, com queda, entre les grans avingudes majestuoses i esveltes, lliures i dilatades. El jardí podria convertir-se, un dia, en un petit hort botànic, quan s’acabin els regidors estiracordetes i aplicats.

M’agradava, també molt, ajaguts a l’herba, a l’ombra dels arbres , l’orella plena de la vaga música que feia el ventet a les branques altes, veure fer l’exercici als soldats i desfilar la tropa darrera els instruments de vent de la banda. Aquest és un espectacle que distreu els vagabunds, ganduls i persones de poca roba, i confesso que aquest és un gust que tinc molt arrelat.

En aquest món, per altre part, tothom desitja el que li fa més falta, i a nosaltres, empordanesos, de temperament tan anàrquic, dispers i desmanegat, ens satisfà l’ordre, l’automatisme i la precisió marcial. Veure jugar a soldats –sempre, en entès, que de soldat en faci un altre – ens entusiasma.

És un espectacle que a la llarga, i si va acompanyat de la preparació necessària, ha de cultivar l’emoció patriòtica. Però nosaltres no arribem no arribàvem pas tan enllà. Ningú no ens havia parlat, encara, d’aquestes coses; ningú no semblava tenir pressa per a parlar-nos-en. La virginitat de la nostra ànima era d’un neutre químicament pur. El que ens hi agradava era el gust que l’ull troba en les coses virtualment ordenades.

A part, però, dels espectacles purament externs que la Devesa ens proporcionà, d’aquell seguit de litografies esborrades que seria avui impossible de retrobar-hi, hi havia el jardí mateix, la influència que tingué sobre la nostra educació i el reflex que posà en la nostra sensibilitat. La contemplació d’un jardí és un fenomen normatiu, perquè és un espectacle gratuït, desproveït d’eficàcia concreta i determinada. Com els porxos de Girona, com la catedral, com el conjunt monumental, la Devesa ens produí, a catorze anys, una sensació distinta de les sensacions d’administració ordinària. No crec que ningú hagi enfilat mai la gran avinguda de la Devesa i no hagi sentit que, en el món, hi pot haver, també, coses distintes de la moneda engrunada que forma la nostra vida general.

La Devesa fou, per a nosaltres, un apassionant plaer inútil i, per escreix, inesgotable. Sir Charles Lamb diu, en un assaig clàssic, que trobava molt més divertit passejar pels squares de Londres que xafardejar al voltant dels avatars d’un banquer, d’una ballarina o d’un demagog entresuat. No arribo pas a tanta sublimitat, però espero, un dia o l’altre, arribar-hi. Sir Charles, en tot cas, té raó, i qui té raó ha de passar al davant. La Devesa m’inicià en uns hàbits de badoqueria que no he perdut mai.

Josep Pla, Primera volada

Infart cerebral

Vida a Mart ?

Segons els indicis, El planeta roig, Mart, és avui un desert sense vida. Però, i en el passat? Sent un parent de la nostra Terra, un cosí llunyà, tal vegada en algun moment de la seva història va poder acollir vida? El descobriment d’indicis de que alguna vegada va córrer aigua per la seva superfície varen estimular aquesta esperança.

La revista Science publicà un estudi geoquímic que sembla un cop demolidor a la possibilitat de vida marciana, tres científics varen concloure que fins i tot en una data tan remota com fa quatre mil milions d’anys, les aigües que va poder acollir el planeta vermell es semblaven més aviat a una espècie de salmorra, de deu a cent vegades més salades que els nostres oceans, i a més molt àcides. En condicions així, imaginar el desenvolupament de vida obliga a pressuposar organismes molt resistents a la sal.

Nicholas Tosca, investigador post doctoral a la Universitat de Harvard i Andrew Knoll, y Scott McLennan, de la Universitat Estatal de NovaYork en Stony, Brook, estudiaren diferents mostres de roques analitzades per els exploradors bessons Opportunity i Spirit, es basaren en el principi de que en el lloc on hi ha aigua, quant aquesta s’evapora, deixen dipòsits que contenen sals minerals, que son indicadors del grau de salinitat de l’aigua. Opportunity, explorant la planicie anomenada Meridiani, va trobar dipòsits de sulfats de magnesi que varen poder ésser deixats per l’aigua salobre, i que es va determinar daten de fa entre tres mil cinc-cents i quatre mil milions d’anys.

Combinant tota la informació disponible, Tosca y els seus companys calcularen el contingut possible de sal en las arcaiques aigües marcianes, i ho feren utilitzant una variable peculiar que s’anomena “activitat de l’aigua” (aW), que bàsicament defineix quina porció de l’aigua està disponible per a reaccions biològiques.

L’aigua destil·lada conté una aW de 1.00, el que indica que un microbi pot utilitzar-la tota per els seus processos vitals. Però si l’aigua comença a saturar-se de sal, els ions dissolts en ella s’apodera de tantes molècules que el líquid comença a estar menys disponible.

Així, per a nosaltres l’aigua de mar és salada: el seu aW és de 0.98. El cos de l’aigua més salat del món, el Mar Mort, té una aW de 0.66-0.69. Amb excepció d’alguns microbis extremòfils, que prosperen malgrat la salinitat, aquest mar s’anomena així perquè no afavoreix la presència de vida. De fet, pocs organismes sobreviuen quan aW valen menys de 0.90; y 0.85 seria una espècie de límit inferior per a la majoria de la vida. Només es coneix una espècie de fong halòfil que viu en un ambient amb un aW de 0.61.

Tosca i els seus col·legues estimaren que les aigües del Mart de fa quatre mil milions d’anys tenien una aW entre 0.78 y 0.86. I considerant l’evaporació, el nivell pot haver sigut tan baix com 0.50. Salat fins a l’hostilitat. O l’esterilitat.

I si les aigües marcianes foren una salmorra hostil a la vida fa quatre mil milions d’anys, menys de mil milions d’anys després de la formació del planeta, si alguna vegada va haver vida va tenir molt poca ocasió de prosperar. “Si hi va haver una finestra primerenca per a la vida a Mart, fou realment molt curta”, digué Tosca a la revista New Scientist.

“Això no exclou alguna forma de vida d’un tipus que encara desconeixem”, va dir Andrew Knoll. “Però la vida que pogués sorgir en un entorn així de salat i sobreviure necessitaria una bioquímica totalment diferent a la del organisme terrestre més tolerant a la sal”.

La alta salinitat no sembla exclusiva de la planicie que explorà Opportunity. La sonda europea Mars Express té un instrument anomenat OMEGA, que captura la llum rebotada en las roques de la superfície marciana i analitza l’espectre, i les seves dades diuen que les sals minerals trobades a Meridiani Planum son molt abundants en molts racons del Planeta Roig.

Els científics també identificaren un mineral de sulfat de ferro conegut com jarosita (l'or dels ximples), que es forma solament en aigües molt àcides. De manera que els oceans de Mart, salats fins l’exageració, eren a més àcids i corrosius.

“Això estreny la soga sobre la possibilitat de vida”, digué Knoll, apuntant que en els últims quatre mil milions d’anys d’existència de Mart, difícilment haurien existit allà condicions propicies per a qualsevol microbi. “Les millors esperances per a una història de vida a Mart son en ambients que encara ara no hem estudiat: ambients més antics, ambients sota la superfície”, va dir Knoll.

Harry McSwee va admetre que les conclusions de l’equip de Tosca son molt persuasives. “Presenten un sòlid augment en el sentit de que Mart és i potser sempre ha estat estèril”.

Tosca mateix admet que potser les aigües subterrànies com les que podria detectar aviat Phoenix siguin d’una procedència diferent, aigües joves i per tant menys salines. Aviat hi haurà una resposta a aquest complexe interrogant.

Monterrey/Horacio Salazar

Dades sobre Mart		La Terra
Tamany: radi equatorial	3.397 km.	6.378 km.
Distància mitjana al Sol	227.940.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	24,62 hores	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	686,98 dies	365,256 dies
Temperatura superficial mitjana	-63 º C	15 º C
Gravetat superficial a l'equador	3,72 m/s2	9,78 m/s2