He fet un gran amic

Sí, ara tinc un amic nou, és incapacitat físic, va amb una cadira de rodes dirigida per ell mateix, i volta amunt i avall dintre del recinte i el pati de la seva residencia.

El vaig conèixer en una excursió que es va fer d’un grup de disminuïts físics en un poble de Girona. Tots ells amb limitacions greus, deguda a casos variats, per exemple de naixement:

El cas de dos germans bessons, que en el moment de néixer, el metge no va veure que n’hi venia un altre al darrera, i quan passat un temps, va veure que n’hi havia un segon, ja va ser massa tard, el seu cervell es va quedar sense oxigen, sofrint un patiment de fetus i que va patir importants lesions que afectaren al seu estat físic fins el punt de relegar-lo a una cadira de rodes de per vida. Aquest noi, quan es a casa amb el seu germà bessó a passar els caps de setmana, no vol anar a dormir fins que el seu germà arriba a casa desprès de la marxa que correspon a gent de la seva edat. Un cop ja a arribat, aleshores s’adorm plàcidament. Imagineu-vos el que ha de ser, mantenint la seva ment en contacte amb el present, i el lligam afectiu propi dels bessons, molt especial i encara per comprendre.

Us recomano la lectura del llibre d’en Salman Rushdie “Els Fills de la Mitjanit”, en que es tracta amb molta sensibilitat i gran encert literari, aquest tema tan desconegut, les relacions entre dos germans bessons que, separats en la distancia, podien tenir els mateixos sentiments i sensacions alhora.

ISBN: 9788475968780
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA

Però del que vull parlar avui és d’un altre noi, el nom del qual no vull posar per a preservar la seva intimitat i la de la seva família. Ens varem conèixer aquell dia, a l’excursió.

Quan va néixer, va sofrir un patiment cerebral, ja que en el moment de l’extracció del nadó, li varen produir danys en una part delicada del seu cervell, afectant així al seu desenvolupament físic.

Aquesta personeta és, potser, millor que molta de la gent normal que he conegut de vegades. La seva ment, treballa com la nostra, amb les limitacions que el seu entorn i la seva circumstància li han permès.

Li agrada molt el món de l’esport, no es perd cap partit del Barça, i es pot parlar perfectament amb ell si tens cura d’anar a poc a poc, i mirar d’entendre el que diu, ja que la seva limitació física l’impedeix parlar amb claredat, però el missatge que et vol donar és coherent i precís.

Li encanta parlar d’en Ronaldinyo, i fa la salutació pròpia d’aquest futbolista i que tots coneixeu. Varem estar fent un partidet de fútbol al pati de la rectoria on varen passar el cap de setmana, ell amb cadira de rodes i d’altres, disminuïts psíquics, a peu dret.

Us asseguro que va ser el partidet més bonic que he fet a la meva vida, les rialles, les carreres darrera de la pilota, els xuts, els crits de goooool!!!, la il·lusió de que estiguis amb ells i els escoltis... Tinguem en conte, que poden ser disminuïts físics, però la seva ment treballa com la nostra, i tenen sentiments, saben estimar, o sigui, persones normals com tu o jo, amb l’esclavitud del seu cos malmès per el descuit d’algun professional, o per circumstancies puntuals en el moment del seu naixement.

Mai oblidaré el moment de l’acomiadament, ells, dins el bus que els tornava de volta a la seva residencia, i el meu amic, amb un somriure d’orella a orella, fent-me el gest d’en Ronaldinyo.

Des-de aquest bocí d’espai virtual, vull felicitar a totes aquestes persones que, altruistament, i robant temps a la família i a la seva vida, tenen cura d’aquestes criatures adorables, feliços en el seu món, molt ben cuidats, i que poden sentir el carinyo i l’amor potser molt més que molts de nosaltres.

De vegades, fent feliços als demés, et crees la teva pròpia felicitat.