Eros i Psique

Eros, fill de Afrodita, era el déu grec de l’amor. En molts del mites, és un nen bufonet, però al temps que aquesta historia tingué lloc, era ja un bell jove. Armat amb un arc i un buirac ple de fletxes, tenia el poder de comunicar amor tant als déus com als mortals. Qualsevol persona a qui una de les seves fletxes fregués, queia immediatament enamorat amb la primera persona que veia.

-Escolta, Eros - li digué Afrodita un dia -. Em faig vella? Se’m fan arrugues? Hi a flocs de cabell blanc al meu cap? Camino encorbada com una vella?.

Eros se sorprengué molt. No era aquesta la mena de pregunta que esperava d’algú que era la dona més bella del món i que prou sabia que ho era. No sabia què es proposava la seva mare, però respongué prou dretament.

-No hi ha ningú més bell que tu, ni existirà. No fou Paris qui col·locà Hera i Atena en segon lloc després de tu? Perquè m’ho preguntes?

Afrodita, amb un somriure agraït, assentí.

-No dubtava pas de la teva resposta, digué, però sembla que un mortal, Psique, no pensa igual. De bona font sé que pretén més gran bellesa que la meva. Es vanta que, de nosaltres dues, ella és la lluna plena i jo només una estrelleta distant, la llum de la qual empal·lideixi davant l’esclat dels raigs d’ella. Convé donar-li una lliçó. Vés i apunta-la amb el teu arc. Apunta bé, que la fletxa li parteixi el cor. I assegura’t que prop d’ella hi hagi alguna criatura monstruosa, que quan ella obri els ulls, s’enamori de la més abominable criatura del món.

Eros no tenia desig de dur a terme la missió. Intentà d’argumentar, però Afrodita no cedí i, finalment, ell hagué de prometre-ho. Amb tot, mentre s’acostava a Psique, que dormia entre flors en una prada assolellada, quedà tan sorprès per la seva bellesa que entropessà amb una pedra i mig caigué al seu costat.

La punta d’una de les fletxes que duia se li clavà a la seva pròpia cama, i abans que tingués esma del que passava, ja estava perdudament enamorat de Psique.

Eros sabia que li calia ésser prudent. Afrodita no havia de saber res del seu amor, i com sigui que fins les millors dones són xafarderes, també seria bo que ni Psique sabés qui l’havia guanyat.

Així que, encara adormida, se l’endugué a casa seva. Allí diposità la noia en un llit en una de les grans cambres i la deixà encara dormint. Aquella nit, en caure la fosca, la visità, però no encengué cap llum. En la fosca li digué:

-El nostre amor serà el més gran que hi hagi hagut. Lliura’t a mi i gaudirem d’una felicitat inimaginable.

-Però qui ets tu que em parles així? -demanà Psique.

-Això no ho has de preguntar –li digué Eros -. Quant les òlibes facin llur vol silenciós nit enllà, jo estaré amb tu, però mai no m’has de mirar a la cara, ni provar de descobrir el meu nom. Confia en mi.

I així cada nit Eros i Psique s’estimaven, i cada matí, abans del sol ixent, Eros se n’havia anat.

Fins ara havia estat fidel a la promesa, però una mirada, just una miradeta..., quin mal podía fer?, es deia.

Abans de l’alba, el matí següent, amb Eros dormint a la vora, Psique saltà del llit i de puntetes abandonà la cambra i, a fora, encengué un llum, i el retornà i l’enlairà per tal que la seva claror vacil·lant caigués sobre la figura adormida.

El que veié l’omplí de més gran felicitat encara que abans, perquè el jove era més bell que cap que hagués vist.

Potser perquè el llum el molestava, Eros es remogué i es tapà la cara amb el braç. Psique temé que es despertés. No volia que ell sabés que l’havia desobeït i, en la pressa per bufar el llum, escampà una gota d’oli calent sobre el braç d’Eros. A l’acte ell obrí els ulls i la veié dreta al seu davant.

Se li enfosquí la mirada, però no parlà. Retrocedí ella, esverada de pensar la terrible escena que s’acostava. Però Eros s’alçà i, en silenci, deixà la cambra sense dir-li res. Ella percebé l’afebliment de les petjades escales avall. Després, en silenci, plorà.

Vingué la nit i ella esperà, allitada, atenta als sorolls de la nit. Cada so, per lleuger que fos, donava ales als batecs del seu cor, però cada so moria, fins que, finalment, comprengué que el seu estimat no tornaria mai més.

Al llarg dels inacabables mesos que seguiren, Psique recorregué el mon, buscant el seu perdut amor, Finalment, desesperada acudí a Afrodita.

Dues penoses tasques li encomanà, la primera fou triar el gra d’un graner, on hi havia una pila de mescles de blat, sègol i ordi.

-Veus?, va dir Afrodita- El gra, així, no té utilitat. Tria’l i fes-ne tres piles separades. Quan hagis enllestit, vine a veure’m.

Psique començà esperançada, però molt aviat començà a témer que, ni que visqués mil anys, mai no podria acabar.

Un raig de sol de la tarda que entrava per la finestra deixava veure a terra una filera de formigues en moviment. En acostar-se al gra, la columna es dividia en tres. Cada formiga de la primera filera agafava un gra de blat entre les menudes pinces i cadascuna de la segona filera un gra de sègol. La tercera filera agafava ordi, i en lenta processó es movien de retorn entre la gran pila i els tres petits munts que ella havia començat a reunir. Així, les piles petites augmentaven de volum i la gran minvava. En arribar la nit, les formigues havien acabat.

La segona tasca era tan penosa com la primera, car Afrodita ordenà a Psique que baixés als Inferns a buscar un cofre d’amor.

Com que portava un encàrrec de la deessa Afrodita, Caront i Cèrber, barquer i guardià, la deixaren passar sense problemes, i fou duta a presència de la reina dels Inferns.

- Molt bé- va dir Persèfone quan Psique li contà a què havia vingut -. Afrodita tindrà el cofre, però el que conté només ho pot veure ella. No l’ha d’obrir ningú més. I lliurà el cofre d’amor a la noia.

Psique oblidà del tot que la curiositat havia destruït la seva vida amb Eros i pensava només en el poder que el cofre li podia conferir.

Tant bon punt emergí a la llum del dia, aixecà la tapa del cofre. Però, en comptes de bellesa, el cofre contenia el profund son etern. Els ulls de Psique immediatament s’apesantiren. S’ajagué a l’herba, ulls clucs, i s’adormí.

Alguns diuen que, passat un temps, Zeus tingué compassió d’ella i la portà al cel, perquè es reunís novament amb Eros. Potser això és veritat, o potser Psique dorm encara al sol, entre les flors, talment com la va trobar el seu amant la primera vegada...