Legiu sencer el Cavall Fort N1
Recordo les trucades del timbre del portal de casa, eren dos trucades seguides que em deien que el meu pare arribava. Amb la il·lusió del infant, l’anava a esperar, impacient, a la porta de l’ascensor, ell m’agafava i em pujava als seus braços, i junts, passàvem el llindar de la porta.
Entre el munt de paperassa i cartes que portava a les mans, recordo un sobre de color marró, gran, que era l’alegria de tots cinc germans quan cada quinze dies arribava al correu de casa. Obrir el sobre i descobrir els colors enlluernants d’aquesta publicació, era tota una aventura.
Tot un nou món s’obria davant els nostres ulls, les aventures d’en Jep i en Fidel, a la plana del darrera. era el primer que ens miràvem, curtes però plenes de gràcia i colors, tot sovint amb el cartell de “Fruco” en algunes de les vinyetes.
El meu pare va aprofitar el moment de fer-se subscriptor de la revista, única manera de poder’hi accedir, car que el govern de l’època, negava la publicació de revistes en català, i més per a infants, i així educar-nos en la seva pròpia llengua, el català.
Sota l'empara dels Secretariats Catequístics de Vic, Solsona i Girona, es va poder editar aquesta publicació quinzenal, i va ser molta gent, avui dibuixants i escriptors de gran anomenada, que varen contribuir amb els seus treballs, a divulgar la cultura catalana.
Cavall Fort fou una de las primeres revistes infantils que es publicaren en català, després de la Guerra Civil i que ha servit per entretenir i educar a varies generacions de nens catalans. «Treure el número ú ens va produir una emoció profunda, perquè pensàvem que de seguida ens donarien el “garrot de la censura”», explicava Joaquim Carbó, escriptor i col·laborador des-de els inicis de la revista.
Molts d’aquests números s’han perdut en la voràgine de la meva vida, d’altres els he pogut conservar, i la majoria, els he anat cercant per els petits mercats del diumenge al matí. Tot plegat, és un bocí de la meva infantesa, i part del llegat que el meu pare ens va voler inculcar, i que vull conservar i rellegir de tant en tant, per sentir que la llibertat de la que avui gaudim, i que ha estat sembrada per aquestes persones que en el seu dia sentien que quelcom renaixia, no ha estat feina perduda.
En Joan Hernández Pijuán:
En Joan Miró:
En Picanyol:
La Pilarín Bayés:
L'Antoni Tàpies:
En Josep Vallverdú:
I tants d'altres que no hi cabrien en aquest bloc...El darrer número:
1 comentari:
Quina passada! No les havia vistes mai aquestes portades que has posat primer! Que boniques!
Publica un comentari a l'entrada