Cançó Desesperada

Us deixo un escrit d’en Josep Almar, fill de Sant Feliu de Guíxols, Mestre Artesà i constructor de somnis i vaixells, barques i escultures. Dins el seu taller al paratge Mascanada de Sant Feliu de Guíxols, ha realitzat un petit museu per tothom que hi vulgui anar:

Son paraules desesperades d’una persona cansada de lluitar perquè la seva obra pugui restar al seu poble, i no hagin de venir de fora per a emportar-se-la:

La meva ànima respira amb netedat i tendresa, i amb la força suficient per a poder continuar creant aquest petit món bonic que voldria que també fos el vostre.

El meu més sincer agraïment, i que tinc en gran vàlua, a totes aquelles persones que, pensant amb Sant Feliu, han fet aportacions sense cap altre pretensió que el bon seny, per així poder preservar un xic del que ha estat la història d’un nostre passat i desar-ho en un lloc perquè, arribat el moment, se’n pugui gaudir.

Ja és de nit, just fa poc que ha acabat la comèdia. El dia, poc a poc ha abaixat el teló. Molt aviat la foscor serà l’embolcall de les estrelles. Tot al seu darrera han quedat les plomes, guirnaldes i els falsos diamants; les fresses, els fums, tal vegada unes llàgrimes resseques per unes esperances mastegades amb duresa i mala llet, païdes amb l’agror que deixa l’ànsia del poder del diner i que, avui per avui és l’amo. Tal vegada també, per unes voluntats que no han pogut assolir aquest somriure.

Just fa poc que la nit ha obert de bat a bat la finestra, la màgia i el seu perfum, la seva llum mancada d’ombres i una llibertat per estrenar-la, per exprimir-la, doncs cada volta pot ser diferent.

Estic a on sempre he procurat estar, a l’altre costat de la finestra. Respirar la nit i embafar-me dels seus silencis, caminar per un país a on no hi ha camins, a on sempre pots fer drecera, mancat d’espectadors i d’ anomenats artistes, a on res pot fer-me ombra, a on ningú espera cap aplaudiment i el soroll és el precís.

De nit és quan realment ets tu, pots perdre la por a emmirallar-te , pots fer volar l’ imaginació fins més enllà d’on vulguis, doncs mai tornarà cansada, no trobaràs destorbs, els somnis esdevindran lleugers a l’ansem que possibles. Aquesta és la meva nit quan la vida no me la censura, malgrat que de vegades no pots emprendre el vol, els teus somnis són presoners de les cendres de la comèdia abans representada, que t’ha vençut retallant-te la llum i desprès... la nit ben segur pot ser la més fosca.

De nit pots tornar a ser infant, demanar la lluna si et fa falta, però... amb el teu mon ja en tens prou, i res n’has de fer si et conformes.

Tal vegada és el teu esperit que perd la feblesa i enfarcellat amb la tendresa de l’infant que portes dintre t’acompanya, respirant el perfum de les coses quietes, les que la mateixa foscor per algú amaga i que a mi res em costa, doncs el pensament me la dóna de franc. És la complicitat, amb el seu silenci, que et dóna la llibertat desitjada per poder volar amb les plomes més màgiques i lleugeres, les que no han d’aixecar mai pols, que a ningú hauria de molestar perquè la nit les fa transparentes.

Aquesta és la meva nit, orfe d’horitzons i que va més enllà, just a l’alba propera, perquè demà, el dia aixecarà de nou el teló, s’haurà de representar de nou una altre funció i una altre comèdia, tant i farà que sigui igual o s’hi assembli, després... podré ser-hi o podré mirar-m’ho de tan lluny com pugui, res li farà que no us entengui, perquè tampoc ho vull, procuraré no molestar amb ridiculeses classificades, els meus pensaments, la meva nit i unes mans plenes de somnis encara tebis, i que per algú podrien deixar el cor agre.

Mentre tant, encara és de nit i ja ben crescuda. Estic escrivint i mai millor dit, passejant el meu bolígraf per bona part del meu mon de privilegi.

He buidat i omplert alhora la meva ànima, robant-li a la vida la més costosa rialla. La desaré en aquest lloc, tan a prop del meu dintre, no per res, però si per poder-la anar a cercar quant senti arribar el meu darrer sospir, quan ja no em quedin més somnis i la meva darrera nit ja tampoc mai més pugui somiar-la.

Ratpenat de Mascanada.