Vida a Mart ?

Segons els indicis, El planeta roig, Mart, és avui un desert sense vida. Però, i en el passat? Sent un parent de la nostra Terra, un cosí llunyà, tal vegada en algun moment de la seva història va poder acollir vida? El descobriment d’indicis de que alguna vegada va córrer aigua per la seva superfície varen estimular aquesta esperança.

La revista Science publicà un estudi geoquímic que sembla un cop demolidor a la possibilitat de vida marciana, tres científics varen concloure que fins i tot en una data tan remota com fa quatre mil milions d’anys, les aigües que va poder acollir el planeta vermell es semblaven més aviat a una espècie de salmorra, de deu a cent vegades més salades que els nostres oceans, i a més molt àcides. En condicions així, imaginar el desenvolupament de vida obliga a pressuposar organismes molt resistents a la sal.

Nicholas Tosca, investigador post doctoral a la Universitat de Harvard i Andrew Knoll, y Scott McLennan, de la Universitat Estatal de NovaYork en Stony, Brook, estudiaren diferents mostres de roques analitzades per els exploradors bessons Opportunity i Spirit, es basaren en el principi de que en el lloc on hi ha aigua, quant aquesta s’evapora, deixen dipòsits que contenen sals minerals, que son indicadors del grau de salinitat de l’aigua. Opportunity, explorant la planicie anomenada Meridiani, va trobar dipòsits de sulfats de magnesi que varen poder ésser deixats per l’aigua salobre, i que es va determinar daten de fa entre tres mil cinc-cents i quatre mil milions d’anys.

Combinant tota la informació disponible, Tosca y els seus companys calcularen el contingut possible de sal en las arcaiques aigües marcianes, i ho feren utilitzant una variable peculiar que s’anomena “activitat de l’aigua” (aW), que bàsicament defineix quina porció de l’aigua està disponible per a reaccions biològiques.

L’aigua destil·lada conté una aW de 1.00, el que indica que un microbi pot utilitzar-la tota per els seus processos vitals. Però si l’aigua comença a saturar-se de sal, els ions dissolts en ella s’apodera de tantes molècules que el líquid comença a estar menys disponible.

Així, per a nosaltres l’aigua de mar és salada: el seu aW és de 0.98. El cos de l’aigua més salat del món, el Mar Mort, té una aW de 0.66-0.69. Amb excepció d’alguns microbis extremòfils, que prosperen malgrat la salinitat, aquest mar s’anomena així perquè no afavoreix la presència de vida. De fet, pocs organismes sobreviuen quan aW valen menys de 0.90; y 0.85 seria una espècie de límit inferior per a la majoria de la vida. Només es coneix una espècie de fong halòfil que viu en un ambient amb un aW de 0.61.

Tosca i els seus col·legues estimaren que les aigües del Mart de fa quatre mil milions d’anys tenien una aW entre 0.78 y 0.86. I considerant l’evaporació, el nivell pot haver sigut tan baix com 0.50. Salat fins a l’hostilitat. O l’esterilitat.

I si les aigües marcianes foren una salmorra hostil a la vida fa quatre mil milions d’anys, menys de mil milions d’anys després de la formació del planeta, si alguna vegada va haver vida va tenir molt poca ocasió de prosperar. “Si hi va haver una finestra primerenca per a la vida a Mart, fou realment molt curta”, digué Tosca a la revista New Scientist.

“Això no exclou alguna forma de vida d’un tipus que encara desconeixem”, va dir Andrew Knoll. “Però la vida que pogués sorgir en un entorn així de salat i sobreviure necessitaria una bioquímica totalment diferent a la del organisme terrestre més tolerant a la sal”.

La alta salinitat no sembla exclusiva de la planicie que explorà Opportunity. La sonda europea Mars Express té un instrument anomenat OMEGA, que captura la llum rebotada en las roques de la superfície marciana i analitza l’espectre, i les seves dades diuen que les sals minerals trobades a Meridiani Planum son molt abundants en molts racons del Planeta Roig.

Els científics també identificaren un mineral de sulfat de ferro conegut com jarosita (l'or dels ximples), que es forma solament en aigües molt àcides. De manera que els oceans de Mart, salats fins l’exageració, eren a més àcids i corrosius.

“Això estreny la soga sobre la possibilitat de vida”, digué Knoll, apuntant que en els últims quatre mil milions d’anys d’existència de Mart, difícilment haurien existit allà condicions propicies per a qualsevol microbi. “Les millors esperances per a una història de vida a Mart son en ambients que encara ara no hem estudiat: ambients més antics, ambients sota la superfície”, va dir Knoll.

Harry McSwee va admetre que les conclusions de l’equip de Tosca son molt persuasives. “Presenten un sòlid augment en el sentit de que Mart és i potser sempre ha estat estèril”.

Tosca mateix admet que potser les aigües subterrànies com les que podria detectar aviat Phoenix siguin d’una procedència diferent, aigües joves i per tant menys salines. Aviat hi haurà una resposta a aquest complexe interrogant.

Monterrey/Horacio Salazar

Dades sobre Mart		La Terra
Tamany: radi equatorial	3.397 km.	6.378 km.
Distància mitjana al Sol	227.940.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	24,62 hores	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	686,98 dies	365,256 dies
Temperatura superficial mitjana	-63 º C	15 º C
Gravetat superficial a l'equador	3,72 m/s2	9,78 m/s2