La devesa està separada de Girona pel llarg desmunt del ferrocarril. Aquest mur ha aïllat la ciutat dels seus jardins, però aquest allunyament, que ha estat d’un cantó catastròfic, d’un altre cantó ha estat favorable: Ha evitat que la Devesa es convertís en un lloc de moixigangues populars i d’expansions culinàries. A l’època dels meus estudis era un indret recollit i solitari, net de diaris greixosos i de residus de conserves de caixeta.
Plantats sobre els terrenys d’al·luvió que fa el Ter en arribar a Girona, en el seu marge dret, molt baix, el jardí és una construcció d’avingudes de plàtans, arbres altíssims, d’una majestat simfònica i catedralícia impressionant.
A dins d’aquesta construcció hi ha uns jardinets municipals, de gust de petit burgés, rodejats d’una anella d’aigua; a la seva dreta, a la plaça anomenada de les Botxes, hi ha un centre d’avingudes radials; finalment, el camp de Mars forma un gran rectangle d’aire emmarcat per quatre masses botàniques puixants.
El jardinet municipal, que sempre fou una mica raquític, en el meu temps acabava de passar de moda. És un Sans-Souci sense castell i de proporcions minúscules, posat a peu pla. És, en tot cas, una perla del gust petit burgés i conté admirablement dosificats els seus matisis més cursis i delicats: els arbres sentimentals, els raconets amagats, les giragonses de caminets de sorra amb fulles mortes tardorals, els miraclets de la jardineria més empipadora i detallada, aquelles meravelles que la gent acorda copiar al seu jardinet l’endemà mateix de treure la rifa. Passàveu per aquell lloc i us semblava fullejar un àlbum de 1890.
Però tot això, que té una certa gràcia, és totalment invisible, perdut, com queda, entre les grans avingudes majestuoses i esveltes, lliures i dilatades. El jardí podria convertir-se, un dia, en un petit hort botànic, quan s’acabin els regidors estiracordetes i aplicats.
M’agradava, també molt, ajaguts a l’herba, a l’ombra dels arbres , l’orella plena de la vaga música que feia el ventet a les branques altes, veure fer l’exercici als soldats i desfilar la tropa darrera els instruments de vent de la banda. Aquest és un espectacle que distreu els vagabunds, ganduls i persones de poca roba, i confesso que aquest és un gust que tinc molt arrelat.
En aquest món, per altre part, tothom desitja el que li fa més falta, i a nosaltres, empordanesos, de temperament tan anàrquic, dispers i desmanegat, ens satisfà l’ordre, l’automatisme i la precisió marcial. Veure jugar a soldats –sempre, en entès, que de soldat en faci un altre – ens entusiasma.
És un espectacle que a la llarga, i si va acompanyat de la preparació necessària, ha de cultivar l’emoció patriòtica. Però nosaltres no arribem no arribàvem pas tan enllà. Ningú no ens havia parlat, encara, d’aquestes coses; ningú no semblava tenir pressa per a parlar-nos-en. La virginitat de la nostra ànima era d’un neutre químicament pur. El que ens hi agradava era el gust que l’ull troba en les coses virtualment ordenades.
A part, però, dels espectacles purament externs que la Devesa ens proporcionà, d’aquell seguit de litografies esborrades que seria avui impossible de retrobar-hi, hi havia el jardí mateix, la influència que tingué sobre la nostra educació i el reflex que posà en la nostra sensibilitat. La contemplació d’un jardí és un fenomen normatiu, perquè és un espectacle gratuït, desproveït d’eficàcia concreta i determinada. Com els porxos de Girona, com la catedral, com el conjunt monumental, la Devesa ens produí, a catorze anys, una sensació distinta de les sensacions d’administració ordinària. No crec que ningú hagi enfilat mai la gran avinguda de la Devesa i no hagi sentit que, en el món, hi pot haver, també, coses distintes de la moneda engrunada que forma la nostra vida general.
La Devesa fou, per a nosaltres, un apassionant plaer inútil i, per escreix, inesgotable. Sir Charles Lamb diu, en un assaig clàssic, que trobava molt més divertit passejar pels squares de Londres que xafardejar al voltant dels avatars d’un banquer, d’una ballarina o d’un demagog entresuat. No arribo pas a tanta sublimitat, però espero, un dia o l’altre, arribar-hi. Sir Charles, en tot cas, té raó, i qui té raó ha de passar al davant. La Devesa m’inicià en uns hàbits de badoqueria que no he perdut mai.
Josep Pla, Primera volada
1 comentari:
La devesa encara manté l'encant que descrivia Pla. En una ciutat transitada com Girona, endinsar-se a la Devesa és com entrar en un petit món atemporal, on la natura ens envaeix amb la seva bellesa màgica.
Publica un comentari a l'entrada