Vida a Mart ?

Segons els indicis, El planeta roig, Mart, és avui un desert sense vida. Però, i en el passat? Sent un parent de la nostra Terra, un cosí llunyà, tal vegada en algun moment de la seva història va poder acollir vida? El descobriment d’indicis de que alguna vegada va córrer aigua per la seva superfície varen estimular aquesta esperança.

La revista Science publicà un estudi geoquímic que sembla un cop demolidor a la possibilitat de vida marciana, tres científics varen concloure que fins i tot en una data tan remota com fa quatre mil milions d’anys, les aigües que va poder acollir el planeta vermell es semblaven més aviat a una espècie de salmorra, de deu a cent vegades més salades que els nostres oceans, i a més molt àcides. En condicions així, imaginar el desenvolupament de vida obliga a pressuposar organismes molt resistents a la sal.

Nicholas Tosca, investigador post doctoral a la Universitat de Harvard i Andrew Knoll, y Scott McLennan, de la Universitat Estatal de NovaYork en Stony, Brook, estudiaren diferents mostres de roques analitzades per els exploradors bessons Opportunity i Spirit, es basaren en el principi de que en el lloc on hi ha aigua, quant aquesta s’evapora, deixen dipòsits que contenen sals minerals, que son indicadors del grau de salinitat de l’aigua. Opportunity, explorant la planicie anomenada Meridiani, va trobar dipòsits de sulfats de magnesi que varen poder ésser deixats per l’aigua salobre, i que es va determinar daten de fa entre tres mil cinc-cents i quatre mil milions d’anys.

Combinant tota la informació disponible, Tosca y els seus companys calcularen el contingut possible de sal en las arcaiques aigües marcianes, i ho feren utilitzant una variable peculiar que s’anomena “activitat de l’aigua” (aW), que bàsicament defineix quina porció de l’aigua està disponible per a reaccions biològiques.

L’aigua destil·lada conté una aW de 1.00, el que indica que un microbi pot utilitzar-la tota per els seus processos vitals. Però si l’aigua comença a saturar-se de sal, els ions dissolts en ella s’apodera de tantes molècules que el líquid comença a estar menys disponible.

Així, per a nosaltres l’aigua de mar és salada: el seu aW és de 0.98. El cos de l’aigua més salat del món, el Mar Mort, té una aW de 0.66-0.69. Amb excepció d’alguns microbis extremòfils, que prosperen malgrat la salinitat, aquest mar s’anomena així perquè no afavoreix la presència de vida. De fet, pocs organismes sobreviuen quan aW valen menys de 0.90; y 0.85 seria una espècie de límit inferior per a la majoria de la vida. Només es coneix una espècie de fong halòfil que viu en un ambient amb un aW de 0.61.

Tosca i els seus col·legues estimaren que les aigües del Mart de fa quatre mil milions d’anys tenien una aW entre 0.78 y 0.86. I considerant l’evaporació, el nivell pot haver sigut tan baix com 0.50. Salat fins a l’hostilitat. O l’esterilitat.

I si les aigües marcianes foren una salmorra hostil a la vida fa quatre mil milions d’anys, menys de mil milions d’anys després de la formació del planeta, si alguna vegada va haver vida va tenir molt poca ocasió de prosperar. “Si hi va haver una finestra primerenca per a la vida a Mart, fou realment molt curta”, digué Tosca a la revista New Scientist.

“Això no exclou alguna forma de vida d’un tipus que encara desconeixem”, va dir Andrew Knoll. “Però la vida que pogués sorgir en un entorn així de salat i sobreviure necessitaria una bioquímica totalment diferent a la del organisme terrestre més tolerant a la sal”.

La alta salinitat no sembla exclusiva de la planicie que explorà Opportunity. La sonda europea Mars Express té un instrument anomenat OMEGA, que captura la llum rebotada en las roques de la superfície marciana i analitza l’espectre, i les seves dades diuen que les sals minerals trobades a Meridiani Planum son molt abundants en molts racons del Planeta Roig.

Els científics també identificaren un mineral de sulfat de ferro conegut com jarosita (l'or dels ximples), que es forma solament en aigües molt àcides. De manera que els oceans de Mart, salats fins l’exageració, eren a més àcids i corrosius.

“Això estreny la soga sobre la possibilitat de vida”, digué Knoll, apuntant que en els últims quatre mil milions d’anys d’existència de Mart, difícilment haurien existit allà condicions propicies per a qualsevol microbi. “Les millors esperances per a una història de vida a Mart son en ambients que encara ara no hem estudiat: ambients més antics, ambients sota la superfície”, va dir Knoll.

Harry McSwee va admetre que les conclusions de l’equip de Tosca son molt persuasives. “Presenten un sòlid augment en el sentit de que Mart és i potser sempre ha estat estèril”.

Tosca mateix admet que potser les aigües subterrànies com les que podria detectar aviat Phoenix siguin d’una procedència diferent, aigües joves i per tant menys salines. Aviat hi haurà una resposta a aquest complexe interrogant.

Monterrey/Horacio Salazar

Dades sobre Mart		La Terra
Tamany: radi equatorial	3.397 km.	6.378 km.
Distància mitjana al Sol	227.940.000 km.	149.600.000 km.
Dia: període de rotació sobre l'eix	24,62 hores	23,93 hores
Any: òrbita al voltant del Sol	686,98 dies	365,256 dies
Temperatura superficial mitjana	-63 º C	15 º C
Gravetat superficial a l'equador	3,72 m/s2	9,78 m/s2

Arròs negre de l’Empordà Petit

Aquest arròs negre té per base un suculent, estudiat i parsimoniós sofregit. En termes generals, l’arròs del nostre país no seria tan arròs si no tingués per base un sofregit. Però, de sofregits, n’hi ha de moltes maneres. Un sofregit pot ésser una obra d’art i pot ésser una improvisació frívola, infantil, impremeditada i barroera. Jo crec que el que dóna la qualitat al sofregit és la ceba. Jo crec que el que rebaixa, fins a destruir-la, la qualitat d’un sofregit és el tomàquet, el tomàquet utilitzat en quantitats excessives.

Els països, gairebé tot Catalunya, que fan els sofregits a base de tomàquet presenten arrossos pèssims. En els sofregits per a l’arròs de l’Empordà Petit, el tomàquet hi és utilitzat en proporcions molt petites. El nostre sofregit és a base de ceba. Per això els arrossos que presentem són excelsos. El sofregit amb gran preponderància de ceba condiciona el color del plat i fa l’arròs negre. El sofregit amb gran preponderància de tomàquet fa l’arròs groguenc, fat i insípid.

Aprofito l’avinentesa de trobar-me ací per a declarar que jo sóc un acèrrim contrari de la utilització del tomàquet en la condimentació dels aliments. En principi, crec que el tomàquet ho espatlla tot i no millora res. En el cas de l’arròs, aquesta és una veritat com un temple. Faig aquesta declaració trencant en absolut amb tots el principis culinaris de la meva ascendència pagesa. Als pagesos, els agrada el tomàquet: l’utilitzen desmesuradament en tots els seus guisats i guisadets. Crec que, en aquest punt, els pagesos estan equivocats i, per tant, em separo de la seva tendència.

Per a fer l’arròs negre, primer s’ha de fer rossir, a part, la carn que ha d’assegurar la consistència del plat. Si hom hi posa costelló de porc, per exemple, no és cap error utilitzar el greix del costelló com l’element bàsic del sofregit. El sofregit s’ha de fer a base de tomàquet (molt poca quantitat), all (poca quantitat, amb l’advertència que molts cuiners no n’hi posen llei) i ceba, utilitzada generosament.

Dubto que la proporció d’aquests tres elements pugui ésser donada a través d’una correspondència matemàtica. La cuina, com l’amor, no té res a veure amb la matemàtica. Però, en fi: si em demanéssiu una proporció basada en quantitats, diria que el tomàquet ha de figurar en el sofregit en un cinc per cent; l’all, en un altre cinc per cent, i la ceba, en un noranta per cent. Ja veieu fins a quin punt la desproporció ha d’ésser visible.

No hi pot haver sofregit ben fet sense, almenys passar-s’hi tres quarts d’atenció, de vigilància i de feina. El perill del sofregit és que es cremi. S’ha d’evitar que es cremi. L’all es crema en gran facilitat, així com el tomàquet. La ceba té més resistència. Això fa que en la elaboració d’un sofregit la presència personal sigui imprescindible. Hom ha d’actuar amb la llossa; el foc ha d’ésser petit, lent, una mica somort, per evitar el rostiment. Si tots aquests consells es tenen en compte, aquests tres ingredients, amb els afegitons líquids prudents, es fondran com en una confitura que tindrà un color daurat fosc, que condicionarà el color del plat. Quant el sofregit sigui fet, s’hi tiraran els talls primer de carn per tal que s’acabin de coure amb l’augment del líquid corresponent, per evitar, sempre, la rema. Aquest líquid la majoria de les vegades és aigua tèbia, perquè hom no disposa de res més. El plat us millorarà, però, considerablement si en lloc d’utilitzar l’aigua tèbia per a mantenir la fluïdesa de la cocció utilitzeu un brou de peix, i si pot ésser un brou de marisc. Quan la carn sigui cuita hi tirareu el peix, o els crustacis, o el marisc, que són de cocció més ràpida. Quan tot sigui cuit, hi tirareu l’arròs, mirant amb la llossa d’impregnar-lo en el suc i els talls de la cassola i després l’aigua corresponent, que, repeteixo, val més substituir, sempre, per un brou de peix o de marisc. Quan tot és a dins, gran cop de foc i l’arròs és fet.

L’arròs és fet quan, prudencialment, hom considera que s’ha de treure del foc. S’ha de treure del foc quan hom sospita que es poden produir aquestes dues condicions: l’arròs ha d’ésser lleugerament sucós, l’arròs ha de córrer, però no ha d’ésser pastat. L’arròs no ha d’ésser cru. Però ha d’ésser grenyal. És a dir, s’ha de poder menjar al dente amb els grans individuats i separats. Aquesta tècnica de l’arròs és vàlida tant si es fa exclusivament de peix i de carn, com si no es fa més que a base d’un brou de marisc. El brou del marisc és fort i fa, per ell sol, un arròs excel·lent. Jo no sóc pas un menjador d’arròs, però confesso que un arròs negre fet a base de costelló de porc, fetges de gallina, alguna salsitxa, gamba, escamarlans i llagostins és un arròs excel·lent. Recordo també amb gran complaença els plats que en vaig menjar en la meva adolescència quan anàvem a fer s’arròs a les cales del litoral del meu país després d’haver collit del mar les coses que el feien més excel·lent: musclos, els cargolots de mar i les pallerides. Eren arrossos forts, de molta activitat, positivament afrodisíacs. Hi ha peixos que fan l’arròs magnífic: el cap de nero, per exemple, el fa indescriptiblement bo; els crustacis el milloren; la llagosta l’afina, però el fa una mica dolç; el congre el fa moll. De tota manera, un arròs de congre, amb quatre pèsols frescos, presentat en el seu temps, vull dir a la primavera, no és pas de les coses pitjors que hom pugui menjar en aquesta vall de llagrimetes.

Avui, l’arròs del meu país és considerat un gran plat per totes les persones que el coneixen.

Recepta d'en Josep Pla, al llibre "El meu país".

He fet un gran amic

Sí, ara tinc un amic nou, és incapacitat físic, va amb una cadira de rodes dirigida per ell mateix, i volta amunt i avall dintre del recinte i el pati de la seva residencia.

El vaig conèixer en una excursió que es va fer d’un grup de disminuïts físics en un poble de Girona. Tots ells amb limitacions greus, deguda a casos variats, per exemple de naixement:

El cas de dos germans bessons, que en el moment de néixer, el metge no va veure que n’hi venia un altre al darrera, i quan passat un temps, va veure que n’hi havia un segon, ja va ser massa tard, el seu cervell es va quedar sense oxigen, sofrint un patiment de fetus i que va patir importants lesions que afectaren al seu estat físic fins el punt de relegar-lo a una cadira de rodes de per vida. Aquest noi, quan es a casa amb el seu germà bessó a passar els caps de setmana, no vol anar a dormir fins que el seu germà arriba a casa desprès de la marxa que correspon a gent de la seva edat. Un cop ja a arribat, aleshores s’adorm plàcidament. Imagineu-vos el que ha de ser, mantenint la seva ment en contacte amb el present, i el lligam afectiu propi dels bessons, molt especial i encara per comprendre.

Us recomano la lectura del llibre d’en Salman Rushdie “Els Fills de la Mitjanit”, en que es tracta amb molta sensibilitat i gran encert literari, aquest tema tan desconegut, les relacions entre dos germans bessons que, separats en la distancia, podien tenir els mateixos sentiments i sensacions alhora.

ISBN: 9788475968780
Col·lecció: EMPURIES NARRATIVA

Però del que vull parlar avui és d’un altre noi, el nom del qual no vull posar per a preservar la seva intimitat i la de la seva família. Ens varem conèixer aquell dia, a l’excursió.

Quan va néixer, va sofrir un patiment cerebral, ja que en el moment de l’extracció del nadó, li varen produir danys en una part delicada del seu cervell, afectant així al seu desenvolupament físic.

Aquesta personeta és, potser, millor que molta de la gent normal que he conegut de vegades. La seva ment, treballa com la nostra, amb les limitacions que el seu entorn i la seva circumstància li han permès.

Li agrada molt el món de l’esport, no es perd cap partit del Barça, i es pot parlar perfectament amb ell si tens cura d’anar a poc a poc, i mirar d’entendre el que diu, ja que la seva limitació física l’impedeix parlar amb claredat, però el missatge que et vol donar és coherent i precís.

Li encanta parlar d’en Ronaldinyo, i fa la salutació pròpia d’aquest futbolista i que tots coneixeu. Varem estar fent un partidet de fútbol al pati de la rectoria on varen passar el cap de setmana, ell amb cadira de rodes i d’altres, disminuïts psíquics, a peu dret.

Us asseguro que va ser el partidet més bonic que he fet a la meva vida, les rialles, les carreres darrera de la pilota, els xuts, els crits de goooool!!!, la il·lusió de que estiguis amb ells i els escoltis... Tinguem en conte, que poden ser disminuïts físics, però la seva ment treballa com la nostra, i tenen sentiments, saben estimar, o sigui, persones normals com tu o jo, amb l’esclavitud del seu cos malmès per el descuit d’algun professional, o per circumstancies puntuals en el moment del seu naixement.

Mai oblidaré el moment de l’acomiadament, ells, dins el bus que els tornava de volta a la seva residencia, i el meu amic, amb un somriure d’orella a orella, fent-me el gest d’en Ronaldinyo.

Des-de aquest bocí d’espai virtual, vull felicitar a totes aquestes persones que, altruistament, i robant temps a la família i a la seva vida, tenen cura d’aquestes criatures adorables, feliços en el seu món, molt ben cuidats, i que poden sentir el carinyo i l’amor potser molt més que molts de nosaltres.

De vegades, fent feliços als demés, et crees la teva pròpia felicitat.

A Bots i Barrals...

Aquest cap de setmana ha estat plujós i gris, a molts de nosaltres ens ha impedit de sortir a fer un tomb i gaudir d’aquesta primavera passada per aigua.

Jo he aprofitat per a revisar velles pel·lícules i sentir una mica de música. Ves per on, m’he trobat amb més aigua...

Aquest curt, extret d’una vella pel·lícula que va fer el meu pare amb una càmera de super 8, allà per els anys seixanta, exactament a l’estiu del 63, m’ha portat els records d’aquells aiguats que succeïen en aquesta, la meva ciutat de Girona tot sovint, fins que es va arranjar la llera del riu.

Recordo com l’endemà d’una d’aquestes riuades, amb els meus amics, anàvem a les botigues de joguines i recollíem el que el fang de l’aiguat havia fet malbé: cotxes de scalextric, màquines d’Ibertren, i d’altres joguines que potser ja no servien, però que ens feia molta il·lusió poder tenir a les mans com si fos una visita anticipada dels reis d’Orient.

És per això, potser, que l’aigua que avui ha caigut, m’ha semblat aigua de maig, plena de vida i records indelebles.

Potser les imatges no son de molta qualitat, però es tracta d’un document històric que avui volia compartir amb vosaltres, espero que us agradi.

Sant Pere de Roda

Sant Pere de Roda, al meu modest entendre és una de les coses més importants de l’Empordà, una de les grans peces d’aquesta comarca. Ho diem, no pel simple gust de repetir el que ha manifestat tanta gent, sinó perquè objectivament és la veritat.

El monestir entrà en la indefectible decadència quan els monjos l’abandonaren, a principis del segle passat (sic). Les lleis de desamortització li donaren el cop final. Pe què l’abandonaren els monjos?. He escrit alguna vegada que aquest abandó tingué per origen el fet que els arbres dels boscos de les seves immenses propietats s’havien acabat -es a dir, se’ls havien menjats.

En primer lloc, hi ha l’emplaçament. Diré, per a utilitat de les persones que encara no han tingut lleure d’anar-hi, que el monestir no està pas emplaçat al cim de la carena, és a dir, en un lloc d’accés als panorames del Rosselló i de l’Empordà, dels quals el menys que es pot dir és que son inoblidables.

Per a l’obtenció del doble panorama cal pujar una mica més amunt del monestir: al castell de Sant Salvador de Verdera.

Sant Pere es troba en el vessant meridional de la partió de les aigües, es a dir, enfront de l’Empordà. Per tant, d’esquena i resguardat de tramuntana, fins on és possible resguardar-se d’aquest vent.

El lloc produeix el panorama més vast, complet i elegant que sobre aquesta terra es pot desitjar.

De tots els escriptors que han parlat de Sant Pere de Roda, el que s’adonà d’aquest fet amb més claredat fou potser el senyor Pella i Forgas. –En su conjunto, el monasterio presenta un aspecto enteramente feudal; las dos grandes torres; descuelgan majestuosamente sobre el vasto conjunto del antiguo monasterio y son de la más ostensible manifestación de que San Pedro de Roda es el castillo feudal eclesiástico (...) Revela el conjunto del edificio el poder y dominio de la orden de San Benito y en términos más gráficos semeja al monje, oculta la humildad del hábito bajo las armaduras del barón señorial, luchando, dominando y recibiendo acatamiento de pueblos vasallos-

Els monjos benedictins colonitzaren el país. Sant Pere de Roda posseí considerables propietats, drets feudals de tota classe, jurisdiccions diverses, obres d’art, una important biblioteca. Tot passà avall, però el solc deixat sobre el nostre país és memorable.

Josep Pla, El meu país.

Ninyín's Mine

Us escric aquesta missiva per tal de compartir de nou amb vosaltres, una..., aquesta vegada estranya experiència:

L’altre dia era jo dormint quan em vaig despertar de sobte com quasi sempre que et despertes. Aquell dia però, vaig notar com una presència a la meva dreta.

Lentament, girant el cap damunt el coixí, i mirant de tal manera que l’ull esquerre no veia més que el nas, vaig veure no un, ni dos, ni tres com sempre havia cregut , sinó una munió de jos, una multitud arrenglerada mirant d’ocultar-se l’una darrera l’altre, de Joans, de Ninyíns!!. No entenc com sortiren de mi.

El cas és que jo vaig començar a entrar a dins seu aleatòriament. Haig de reconèixer que el que em va agradar més, el més intens, el més maco, i el que em va durar uns quants dies va estar quan vaig ser dona. És difícil d’expressar-ho amb paraules però vaig sortir al carrer, era en Joan Cardona i tothom em reconeixia com a tal , però jo era una dona, no en les formes ni en els trets més superficials, sinó en la manera de percebre el món i en la manera com aquest t’afecta.

El més divertit, és quan vaig ser un orangutà, la manera de moure’m i de pensar, constantment jugant i menjant delícies de la Terra, el temps era un concepte que no tenia cabuda dins el meu cap, era una sensació molt agradable. També vaig ésser un neandertal, o quelcom per l’estil. El cas és que em passava la vida ajupit picant pedres amb pedres per fer noves pedres dins una cova.

No era tan divertit, encara recordo la por constant, més que por, prevenció, la fred i la gana. Aquests van ser els més intensos, però també vaig ser xinès, un negre superbailongo i acòlit de Jah.

Tot plegat realment sorprenent però molt cansat per fer-ho o ser-ho tot en un dia.

Així doncs, quedàrem per veuren’s més sovint i parlar de les nostres coses. Ja era ben fosc quan van tornar a entrar dins meu i quan van ser-hi tots, vaig tornar a dormir.

Ara que ja ho sabeu: bona nit i bon dia!

Temes inèdits d'en Joan Cardona Ninyín

La revolta dels animals

En aquest món, que no és pas el millor dels mons possibles però que fet i fet és el nostre..., la primavera tornava un altre cop...

Però les virtuts primaverals semblaven aturar-se davant de la porta del mas, antigament tan pròsper i ufanós del senyor Massagran.

-Au, Massagran, fem-ne una altre

-Ja hi aniràs més tard al mas!

-No és pas que no vulgui... però aquest bestiar malcriat em té ben avorrit! (hip!).

Justament aquella nit, els animals havien convocat una reunió...

Els presidia el vell mestre, un gran porc premiat deu vegades en concursos agrícoles, gran com era i carregat d’experiència, feia respecte a tothom.

De seguida van estar tots instal·lats: vaques, gallines, ànecs...

Vejam, cavall, li digué el porc: quan hauràs acabat les forces, sempre servint el teu amo, que faràs, ja ho saps?

-No ho sé pas, jo, mestre...

No? Doncs ja t’ho diré, desgraciat! aniràs... a tastar els ganivets de l’escorxador!.

Tot el que produïm, tot ens ho prenen; encara pitjor: ens ho prenen per vendre-ho i tot per engreixar en Massagran!.

Cada matí ens ve a pispar els ous que ponem!, i escolteu-me: els nostres menuts estan abocats a la misèria, i al fred, i després ens els prenen per vendre’ls a talls a cal carnisser!

...El final de l’historia ja la sabeu, és un conte de George Orwell “La revolta dels animals”.

Avui he vist una noticia al diari que m’ha recordat el conte, ...potser aquest vedell “bencriat”, que ha pretès esquivar el seu destí, venia de la granja d’en Massagran.

Aquesta és l’historia d’un vedell que va voler morir en llibertat. Barbullint-s’hi en els seus darrers instants de vida, ha assolit el que molts humans no farem a la nostra vida, gaudir la llibertat en tres mil metres.

Llegiu la notícia aquí